17 agost, 2017

Crònica Ironcat 2017 – Oriol Palau

Deixant de banda el capítol personal de com vaig anar a parar a l’Ironcat 2017, volia compartir amb vosaltres una petita crònica personal del que he viscut participant en aquesta magnífic triatló de llarga distància (dist. Ironman), en el qual m’hi vaig inscriure el mes de desembre, poc després d’haver acabat el meu primer IM el 24 de setembre passat a Mallorca. M’havia proposat un doble objectiu per l’Ironcat: participar al Campionat de Catalunya de Llarga Distància 2017 (CNC LD 2017) i acabar-lo en menys de 10 hores. Per aquest doble objectiu ambiciós comptava amb l’ajuda de la Ivet Farriols que a banda de ser companya de club i la meva parella, durant aquests mesos de preparació s’ha convertit també en la meva entrenadora. Des del primer moment ella va acceptar entrenar-me i es va apropiar del repte; li feia il·lusió que jo fos el seu primer “pupilo” que baixés de les 10 hores en un triatló LD. Aprofito per deixar-vos una entrada a la seva web de caràcter més tècnic on analitzem l’entrenament específic que he seguit durant les 20 setmanes previes a l’Ironcat, per a qui li agradin els números.

 

El dia D

És 20 de maig i ha arribat el dia per el qual m’he estat preparant els últims 5 mesos. Ens llevem a les 4:45 del matí i cosa estranya en mi els dies de cursa important, he passat una nit tranquil·la. El primer que faig es treure el cap per la finestra de l’hotel de l’Ampolla. No es mou ni una sola bandera dels vaixells del Port Marítim. No bufa el vent. Bé! Durant tota la setmana, el Windgurú havia pronosticat vents de 20-30kmh amb ratxes de 45-50… no es mou res.

Comença el procediment: esmorzar de cursa, xip, pulsòmetre, trimono, xancletes, bidó de gels, torpedo ple d’isotònic, barretes ben enganxades, inflo rodes, oli a la cadena, repassar tot el material, DNI i cap a boxes. Estic estranyament relaxat, són les 6 del matí, entro a boxes i de moment hi ha poca gent, preparo tot el material de les transicions, repasso mentalment els moviments que faré a cada una i surto fora del box on ja m’espera la Ivet. El box és un formiguer de triatletes nerviosos i jo ja estic fora amb la feina feta. Ens trobem al Javi, company de la Unió Ciclista Sant Cugat, amb la seva dona, la Nerea i els meus pares i fem un te en l’únic bar obert del Port.

Foto per Enrique Palau

Em poso el neoprè amb temps i anem cap a la Platja de l’Arquitecte. No hi deixen accedir els acompanyants i ha arribat l’hora d’acomiadar-se. Ho faig primer dels meus pares i finalment de la Ivet, que m’acaba d’ajustar el neoprè. Ella ha estat qui m’ha entrenat, qui m’ha recomanat i qui ha fet que durant aquestes vint setmanes d’entrenament, tot anés rodat i ho tingués preparat; la seva experiència ha estat determinant. Li faig una abraçada llarga, un petó i un “moltes gràcies per tot” que no expressava tot l’agraïment que li dec. Baixo per les escales, miro la platja, 226 triatletes esperant i ara sí, comencen els nervis. Em poso el gorro, les ulleres, entro a l’aigua, comprovo el xip i el rellotge, em poso a segona fila al costat del Quique, company d’entrenaments, ens desitgem sort, miro enrere, ens creuem la mirada amb la Ivet i sento que diuen des de l’organització: “queda un minut!”. Concentració màxima, respiració profunda, aplaudiments d’ànim, ens creuem la mirada de nou, tanco els ulls i “MEEEEEEEEC!!!”.

Foto per Enrique Palau

NATACIÓ (3800m en 55’44’’ – 1’28’’/100)

Mai havia sortit tant ràpid cap a l’aigua… o ho faig o m’atropellen. Correm 10 metres i de sobte em trobo a l’aigua nedant revolucionadíssim i envoltat de neoprens farcits de carn. Passen 200 metres i tinc un d’aquests neoprens a cada costat i vaig a peus de tres o quatre més, situació ideal i encara no he rebut cap cleca. Segona boia, girem cap a la dreta i es comença a estirar el grup, intento no deixar els peus que segueixo i vaig mirant cap a la següent boia per no desviar-me de la línia més recta possible. Aixeco el cap i veig la barca de l’organització a pocs metres meus… com? Vaig dels primers?

Foto per Enrique Palau

Segueixo nedant a un ritme alt i amb l’objectiu de no desenganxar-me dels peus que tinc davant, segona boia i tot igual. Amb menys adrenalina ja però encara a ritme alt, segueixo a peus, em trobo molt còmode. Comença la segona volta de les 3 previstes i al girar a la primera boia que es repeteix, el grupet del davant fot una estrebada forta i comença a nedar més ràpid, intento seguir-los però aquest cop se m’escapen uns metres, els suficients per notar més resistència de l’aigua. Apreto fort, els atrapo i veig que és el Quique amb un altre participant (després he sabut que era el Sergi Bermejo!). Els que acabarien tercer i quart del CNC LD 2017 unes hores més tard. Es calmen i seguim el ritme però a la tercera volta, al mateix lloc, repeteixen: estrebada al canto i a perseguir-los. No puc quedar-me tirat aquí al mig sense peus perquè a més, no tinc a ningú al darrera! Els torno a atrapar. Acaba la tercera volta i comencem l’aproximació al port per sortir cap a la T1. El Quique i el Sergi tornen a apretar però aquest cop no m’agafen de sorpresa i els segueixo. Estem arribant al final i m’he sentit molt fort i còmode a l’aigua. Trec el cap i començo a sentir els primer aplaudiments, i entre ells, un crit de mon pare que diu: “molt bé Uri, vas 7è (de la general)!”. Setè… flipes. Mil agraïments als DiR swimmers! Per vosaltres! 😉 Estiro la cremallera del neoprè, em trec gorro i ulleres i corro cap a la bici.

Sortint de l’aigua darrera del Quique. Foto Pau Buera

BICI (180kms en 5h 05’ 28’’ – 35,36km/h)

Faig una T1 molt millorable (1’55’’) i sempre animat per la Ivet que m’estava intentant calmar quan no podia treure’m el coi de neoprè. Surto del box, salto a sobre la bici i comença la festa. Havíem acordat amb la Ivet de fer la 1a volta més suau de la mitja; la 2a, 3a, 4a i 5a a iguals watts (W) i la 6a com la 1a per conservar cames de cara la marató; dit i fet. Durant la 1a volta se’m van omplir els pulmons d’orgull en ser avançat per l’Albert Jiménez (acabaria 1r del CNC LD 2017) i pel Joan Tomàs (2on) entre d’altres trens de mercaderies sobre dues rodes. Un plaer senyors…

Foto per Beth Rubio

El vent comença a bufar però no en excés. Ingereixo els primers HC en forma de barreta (totxana, més aviat) i clavo els W desitjats a la primera volta. Bien! A la zona d’avituallament personal la Ivet em dóna el bidó amb la mescla prevista i comença la 2a volta. Rebo els ànims de mons pares, de la Nerea i del Jordi que havia sortit del càmping a passejar l’Enzo i surto de l’Ampolla cap a Camarles. Sortint de l’Ampolla noto com el vent bufa una mica més fort de cara. Barreta, hidratació, gels, saludo al Javi enmig del recorregut, clavo watts, 30kms, crits d’ànims d’amics, família i companys de la Unió (visita sorpresa del Paco! No falles mai!), i una volta més. Així van passant les voltes fins arribar a la sisena. Ai la sisena volta! No hi havia manera de donar W! Vaig acabar fent 7w menys dels desitjats però tot i així, tot el sector de bici em va acabar donant un IF de 0.74 i un VI de 1.00. Crec que no es pot demanar més en el meu primer LD seriós.

Punt de l’avituallament personal, just on es donava mitja volta a l’Ampolla. Foto per Enrique Palau

Arribo a la rotonda on havia fet mitja volta en les 5 anteriors i m’entra un “Ai!” a l’estómac quan la passo de llarg per tornar al box a fer la T2. Em trec les sabatilles en marxa i pedalo a sobre d’elles. Veig la jutgessa marcant-me la zona de frenada, premo les manetes de fre, passo la cama dreta per sobre el seient, la recolzo al pedal esquerra, peu dret a terra, peu esquerre a terra i amb la inèrcia: som-hi cap a dins!

CURSA A PEU (42,197kms en 3h 47’ 06’’ – 5’24’’/km)

Faig una T2 molt poc millorable (48’’), el més ràpid de tota la competició, i surto a pels 42km de l’ala. Tinc 3h 58’ per fer la marató, és a dir que el temps que vaig fer a Mallorca, l’única experiència que tinc en una marató d’IM, NO em serveix per fer el sub10. La Ivet m’ho recorda i comença el deliri. M’he deixat algun múscul a la T2 i només sortir, se’m contracturen els quàdriceps, igual que a Mallorca. Merda! No puc córrer i m’ajupo fins a 3 vegades per estirar-los. No puc ni caminar. Perdo 2’ en els 2 primers kms per estirar-los i relaxar-los i finalment puc començar a córrer amb molt de mal al vast intern dels quàdriceps, afortunadament no se’m pugen, però ho arrossegaré fins a meta. Amb el dolor a sobre, faig els següents 17kms a un ritme molt acceptable, no obstant, haig d’aturar-me un parell de cops per tornar a relaxar els quàdriceps.

Foto per Enrique Palau

Bufa el vent. Bufa en contra quan vaig cap al sud a buscar la polsera al final del passeig, passada la pista de terra. Tanco el km 19 amb una mitja de 4’57’’/km que em portaria a fer menys de 3h 30’ i que seria acabar al voltant de les 9h30’. És el ritme de cursa a peu que havíem previst fer, però la cosa s’està posant lletja i veig una petada en breu. Efectivament: peto i del km 20 al 30 em passo 1h avançant com puc a un horrorós ritme mig de 5’45’’/km; quàdriceps i bessons contracturats i fins i tot flato m’ho fan veure tot bastant fotut. Estic patint moltíssim! Els kms 24, 25 i 26 són una tortura que la faig a més de 6’ el km!! Per ara porto un ritme mig de 5’20’’/km i m’animo dient-me que si aconsegueixo fer la resta de kms per sota el 5’30’’ el sub10 serà meu… però em costa molt mantenir el ritme per sota. Del 26 al 37, entre la 4a i la 5a volta, el faig a un ritme de 5’37’’, cosa que em deixa el ritme mig de la marató a 5’23’’/km. Segueixo estant dins del sub10 però no les tinc totes.

Foto per Ivet Farriols

“Aquesta és la pitjor volta de la marató, l’última la faràs sense adonar-te’n! Va, tu pots!!” em diu la Ivet al començar la 5a volta (km29)… Bufff… Busco corredors que vagin a un ritme semblant al meu per posar-me al rebuf quan el vent bufa en contra, no en trobo cap però me n’aprofito d’algun que m’avança. Arribo al final de l’etern passeig, agafo la 5a polsera blanca i giro cua amb el vent a favor. No haig d’agafar més polseres blanques, però encara em queden 12 kms. Faig els següents 7kms com puc, amb una part del cap calculant i amb l’altre provant de superar el dolor dels quàdriceps, el ritme és horrorós però encara estic dins. Em trobo a mon pare al final de l’espigó que em diu que ja no el veuré més, que m’espera a meta. A meta, diu! Intento apretar però no puc. Vaig en direcció a buscar la polsera negra, l’última! Faig 3,5kms amb el vent en contra fins que me la posen al canell dret. Mitja volta i últims 5kms! Mitja fins el moment de 5’24’’/km, vent de cua, “només” haig d’aguantar per sota de 5’30’’ i ja ho tindré! Em trobo per últim cop a la Ivet i em diu que ja no queda res, menys de 4kms i que ens veiem a meta! A meta, diu!

Inici de l’última volta a l’espigó de l’Ampolla. Foto per Enrique Palau

Apreto una mica, ara sí responen les cames i el cor. Aconsegueixo tornar al ritme de 5:20-5:25 però a 3kms del final m’avança un tal Méndez. No tinc esma per seguir-lo i marxa, arribo a l’espigó, mitja volta, vent en contra, apreto més, només queden 1,5kms. Faig l’espigó i encaro l’últim km a meta. Em trobo el Méndez caminant, ha petat. L’avanço, veig el rellotge que marca 9 hores i pico, queden 500 metres, somric (per fi), catifa blava, veig l’arc d’arribada, faig un petó llarg a la polsera negra que duc a l’esquerra, l’última que li van donar a la Ivet a l’Ironcat 2016 on també va complir el seu objectiu, senyalo l’infinit amb l’índex dret buscant-la a ella, travesso l’arc, pita el xip, 9h 48’ 18’’, deixo de córrer i tanco el cercle. M’aturo, pell de gallina, m’ajupo 10 segons amb les mans als genolls, torno a somriure, giro el cap, la miro, vaig cap allà i l’abraço… no sé quanta estona però molta, no sé quantes vegades però moltes, li dic: “va per tu”. Obro els ulls i veig els meus pares i el Jordi i la Sílvia. Emoció. Esgotament. Mareig. Satisfacció. Orgull. Em posen la medalla, em donen la samarreta de finisher i em treuen de la zona d’arribada. 18è de la general, 10è en el CNC LD 2017. Inimaginable.

Foto per Pau Buera

Algunes reflexions personals

Seré breu, no us vull avorrir més: m’ha sortit una cursa gairebé perfecta per ser el meu 2n LD (en 8 mesos). Crec que és difícil millorar-ho donades aquestes circumstàncies però sempre hi ha coses amb les que fixar-se per nous propòsits:

  • Millorar el sector de natació és difícil però possible i m’encantaria fer-ho.
  • La T1 és MOLT millorable: s’han de fer alguns canvis de material i practicar-la més.
  • El sector de bicicleta tot i ser un bon temps, hi ha aquests 5 minutets per fer un sub5 que em demanen ser batuts. I si és una mica més, millor.
  • La T2 crec que no es pot fer millor. Intentaré que segueixi així.
  • La cursa a peu, tot i haver entrenat força en aquest aspecte, és com la T1: MOLT millorable. És el sector d’on més temps puc esgarrapar i encara més si corregeixo els problemes musculars derivats de la bici. Investigarem.

Ara queden algunes competicions més de mitja distància (half IM) per seguir agafant experiència i realitzar les adaptacions necessàries que em permetran millorar en els aspectes mencionats prèviament. Mentrestant, a seguir gaudint del triatló i d’aquesta fita personal, que m’ho he ben merescut!

No voldria tancar l’escrit sense agrair a la Sílvia, el Jordi, l’Enzo, el Paco, els meus pares i per suposat a la Ivet que van apropar-se a l’Ampolla a recolzar-me el dia de la prova; agrair fins a l’infinit a tots els companys de la Unió Ciclista Sant Cugat (i en especial al Javi) per animar-me des de la distància i també, tots aquells amb els que he pogut compartir un sol minut d’entrenament durant aquests darrers mesos; no només perquè m’han ajudat a millorar els temps, sinó perquè ells són el meu món del triatló, esport i estil de vida que em realitza com a persona i em fa feliç. GRÀCIES per TOT!

 

Oriol Palau